27 de jul. 2011

L'important és al cap

Fa temps vaig "descobrir" a Julián Bernal. Aquest home va començar a còrrer als 78 anys i ho va fer fins els 91, amb més de 700 carreres a les seves cames. No havia fet esport mai, però correns disfrutava com un fillet. Es pot dir que va morir amb les vambes posades.

La clau per córrer no és als peus, sino al cap. Tant per arribar el primer i batre una marca com per fer una marató. Agafar "fondo" és qüestió de paciència (la mare de la ciència, diuen...), perquè que jo sapi, Karate Kid, no va fer el seu espectacular salt de la "grulla" en el seu primer dia d'entrenament. Abans, el senyor Miyagi li va fer fer "dar cera, pulir cera" fins a quedar enfartat.

Ara podriem dir algu així com... "posa un senyor Miyagi a la teva vida", però no és el cas. Jo no tenc cap Sr. Miyagi a la meva vida, tot i que hi ha dies que ja m'agradaria... així que he d'apostar pel meu cap. Si el cap ho vol, les cames poden, i no hi ha exemple més clar que el córrer una marató, un altre dia ja en rallarem, però qui acaba una marató és perquè quan les cames i els pulmons te diuen prou! l'únic que te pot salvar és el teu cap. És el poder de la ment... el cap ha d'agafar el relleu a les cames i seguir fins arribar.

25 de jul. 2011

Preparats, llestos, bloc!

Comença aquí i ara l'aventura de contar en el ciberespai el que suposa disparar i córrer. Disparar sempre amb una càmera fotogràfica, evidentment!, som pacifista i me consider una persona pacífica.

L'idea que un dia se me va passar pel cap és ajuntar en un mateix bloc (finalment van ser dos...) dues aficions: la fotografia i el "running". Els qui me coneixen saben que sempre duc una càmera al damunt, me sap greu, no puc fer de manco i som conscient que a vegades som molt cansada... m'agrada mirar ses coses a través des meu "tercer ull" (http://tercerullnataliamoll.blogspot.com/), no és que tengui cap ull al front o al clotell (encara que hi ha vegades que els meus fills s'ho pensen...), simplement és un foradet d'una Nikon D70. Quan al running és un "vici" al que, ara fa més o manco un any m'he tornat a "enganxar".

L'idea és poder explicar coses que me passen pel cap quan surt a córrer. L'únic problema és que són dues aficions del tot incompatibles. Quan surt a córrer sempre hi ha algún moment que pens... "si ara dugués sa càmera..." i quan estic fent fotos, sobretot de paisatge, me dic... "com m'agradaria córrer per aquí", bé, com veis he "casat" dues coses que en principi sembla que duen el camí de separació imminent, però amb açò de les parelles mai se sap... no vos ha passat mai allò (molt lleig, per altra banda) de dir: "aquests dos no duren ni un mes junts..." i al final deixen a tothom ben fotut i aguanten com dos campions de la vida en parella, ni que sigui per fer callar a les "amistats" desconfiades. Idò ho provarem, tot i que les relacions de tres són difícils, o açò diuen... ja vos aniré contant...