Ho he fet! m'he inscrit a la meva primera marató, als meus primers 42.195 seguidets seguidets... Si, ho reconec, he embogit, però és el que hi ha...
Des de que fa 4 anys vaig tornar a recuperar el córrer com el meu esport i el meu "vici" particular, tenia ficada al cap aquesta gran fita, córrer un marató. Durant aquests anys he corregut unes quantes mitges (mitja marató) i sempre m'he trobat molt còmoda, és una distància que m'agrada molt, però tenc el cuquet de la distància mítica al cap i me l'he de treure.
El mes de febrer, vaig fer 42 anys i aquell mateix dia vaig pensar que aquest era l'any perfecte pel debut a la distància de Filípides. Córrer un km per any, tenia el seu punt romàntic i sentimental i mirat així no semblava tant...
Però bé, una volta decidit, havia de pensar en la fita en concret. Quina marató córrer? tenia clar que havia de ser desprès de l'estiu (tot i la calor, és una època que m'agrada fer km), i també vaig descartar d'entrada que fos fora d'Espanya, a la primera no podia afegir-hi els nervis de l'idioma. Així que les opcions es van reduir a dues: València i Sant Sebastià. No ho vaig dubtar, cap a Donostia sense pensar-ho! som una enamorada d'aquesta ciutat i què millor que córrer la meva primera marató a una ciutat que me té enamorada?...
Idò no! impossible! és el que té viure en una illa meravellosa com Menorca, però que té la pitjor cobertura de vols de tot el país. Vaig intentar fer totes les combinacions possibles (només hi podia fer el cap de setmana) però era una autèntica odissea... així que me vaig quedar amb la segona opció: València. També és una ciutat que conec bé i la data 16/11/2014 ja m'anava prou bé.
Així que dia 14 de novembre partesc cap a terres valencianes a menjar paelles, beure orxates i córrer 42 km, "casiná".
De moment la il.lusió em fa seguir el pla d'entrenament el més rigorosament que puc (hi ha setmanes més complicades que d'altres), però vos he de confessar que és dur, molt dur. Visc obsesionada amb les lesions, seria una autèntica mala sort lesionar-me ara (estic tocant llenya, ja crec amb les supersticions i tot!), però amb la càrrega que estic agafant no seria gens anormal. Mai m'havia escoltat tant, conec cada múscul i cada articulació només amb una petita punxada, només els demam cada dia que me respectin fins dia 16 de novembre.
Perquè vos fagueu una idea, només el passat mes de setembre vaig acumular pel "body" 233 km i aquest mes d'octubre me n'esperen 298! Si si amb una marató no es juga i m'està començant a quedar bastant clar... però ja se sap... qui juga amb foc...
![]() |
| la prova gràfica de la "bogeria" |
Vos aniré informant. Salut i km!

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada