Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 42.195 km. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 42.195 km. Mostrar tots els missatges

25 de nov. 2014

Crònica de la marató de València

Bonu ja tocava intentar explicar el que vaig viure ara fa 9 dies a València. Va ser una carrera molt especial per moltes coses, però el més important és que va ser la meva primera marató i açò queda gravat al cervell i tatuat al cor.

Però aniré per parts...

Arribar a València sempre és un plaer, bon clima, bon ambient pels carrers i molt bon menjar.

El primer que tocava fer era anar a recollir el dorsal a la Ciutat de les Arts. El dissabte ja hi havia una gentada per allà i bufava un vent que no deixava ni un cabell al seu lloc habitual, el comentari més escoltat era "com demà bufi així, ens morirem!". Jo ja començava a tenir uns nirvis difícils de controlar, havia de demanar les coses dues vegades per assegurar-me que ho havia entés tot bé. Quan vaig recollir el meu dorsal les dues voluntàries que hi havia darrera el meu mostrador ja me van animar... "Una dona! ànim! deixa el pabelló ben alt!". Si, erem poquetes... a la Marató van córrer 10.088 homes i només 1.252 dones. Però a jo açò no me preocupava gens. Sabem que la testosterona sol reinar en aquests tipus d'esdeveniments, però estic convençuda que amb els anys veurem com s'igualen els percentatges de participació. Temps al temps.


Després de carregar els dipòsits d'hidrats de carboni a full , tocava intentar descansar. No va ser molt difícil, per sort l'imsomni sap que amb una servidora no té res a fer, a una se li enganxen els llençols encara que l'endemà es corri una marató.

I va arribar el gran dia! a les sis sonava el despertador, puntual per anar per feina "sin prisa peró sin pausa" deia sempre una àvia meua. Tocava ben berenar, passar pel bany (imprescindible, si es vol córrer amb tranquil·litat) i vestir-se per sortir per la porta amb prou temps com perquè els nirvis no acabin amb tú abans d'hora.

A la parada del bus de la plaça de l'Ajuntament ens vam arreplegar un munt de "fauna runner". Impossible passar desapercebuts, tots amb aquella cara entre son (encara era fosc pels carrers de València) eufòria i "cague". El sol va començar a sortir i ja es veia que seria un dia perfecte. Amb sol, poc vent i una temperatura ideal (uns 17 graus), Valencia is paradise!.

I arribam a la Ciutat de les Arts. Allà el riu de "fauna runner" ja anava desbordat, n'hi havia que arribaven en cotxe, en taxi, en bici, a peu... molts directes als WC portàtils, uns quants cantant i intentant espantar els mals. Molts selfies, moltes fotos, molts vídeos, moltes besades, molts abraços, molts ànims... tot plegat semblava que el demà no havia d'arribar. El Reflex i la vaselina a dojo i els gels i les barretes per alimentar a una tropa d'espartans.

I van arribar aquells 10 minuts eterns... aquells 10 minuts ficats dins els respectius caixons de sortida que serveixen per fer amistat amb el que tens al costat i per intentar agafar senyal de GPS.

I sona el meeeeec d'eixida (sortida en valencià), els primers com sempre els keniates i 8 minuts després me toca començar a córrer sabent que m'esperen 42 km i 195 m sense parar. Ja no hi ha volta enrera. Tenc moltes ganes, me fa molta il·lusió, han estat dos mesos i mig d'entrenament específic i ara toca xalar. Queden enrere els 650 km acumulats a les cames, les pors, les incerteses, les petites molèsties musculars... tot queda enrera i el cervell deixa pas a l'emoció, la concentració i l'alegria.

No han passat ni 2 km i me not aquella sensació de "m'he d'aturar a pixar JA". Veig que uns quants tius entren dins un parc per on passam i jo no m'ho pens dues vegades i hi vaig al darrera. Deix anar quatre gotes (són les gotes dels nirvis) i ràpidament m'incorpor a la riuada i intent tornar a agafar ritme. Vaig bé, a bon ritme, escalant posicions fins trobar el meu pas de confort. Passam pels carrers aprop de la platja i veim un grupet de joves que encara no han anat a dormir. Sent comentaris de "estos si que hace horas que van de maratón!", "lo que hace la farlopa!", i jo pens que no els canviaria el lloc ni boja. 

Me sent molt bé, estic mantenint un ritme bastant constant i quasi sense adonar-me ja he fet mitja marató. Pas pel km 21 damunt el temps previst (unes 2 hores) i començ a ingerir les meves pocions màgiques... panses, figues i orellanes. Si mira una és rareta fins i tot amb açò. No m'agrada consumir ni barretes ni gels, som més dels plàtans i els fruits secs. Glucosa natural directe a vena sempre que sigui possible.


Vaig bevent bastant, a cada avituallament (cada 5 km) agaf una botelleta i me la vaig bevent tota a glopets, a poc a poc. Per tant, calcul que en total vaig beure més de dos litres i mig d'aigua (només aigua, tampoc som fan dels sucs blaus, ni taronges ni verds).

I arrib al km 32, a partir d'aquí totes les sensacions serien noves, ja que en els entrenaments mai vaig passar dels 32 km sobre asfalt. Estic espectant, esperant la visita del famós "Hombre del mazo", però ni rastre... ni rastre d'homes amb masses, ni murs de Berlín, ni de Pink Floyd ni de les lamentacions... res de res. Not que he afluixat bastant el ritme i torn a treure les reserves de glucosa enmagatzemandes dins un super cinturó comprat per a l'ocasió (gran invent, per cert). Començ a veure escenes no massa agradables... gent estirada al terra amb rampes a les cames, gent agafada a un arbre o farola per intentar estirar una cama engarrotada, gent asseguda al terra demanant Reflex "a grito pelao" (hi havia ciclistes voluntaris que anaven repartint vaselina i Reflex a qui ho necessitava)... un panorama un poc desolador, però jo intent que no m'afecti i vaig repartint ànims a tot quisqui. 

Quan pas pel km 37 ja m'entra l'eufòria. Ja veig que la cosa està feta, són els 5 km més emocionants dels darrers mesos. L'arribada està molt aprop, els carrers estan encara més plens de gent animant, sent crits de "Natàlia tú puedes!" "Natàlia ja ho tens!" "Natàlia ja arribes!" (la gent llegeix el nom al dorsal) i aquesta personalització dels ànims fa que arribem tots quasi sense tocar al terra. I pas per l'estora blava (darrers metres) amb aquesta cara de felicitat i sense tocar al terra (literal com veis a la foto)...

els darrers metres damunt l'estora blava li donen un punt molt
espectacular a aquesta marató
He llegit moltes vegades que en una marató els 30 primers km els corres amb les cames, els 10 següents amb el cap i els darrers 2 km i 195 m. ho fas amb el cor. Vos puc assegurar que és així, tal qual.

Córrer una marató costa molta suor, a vegades sang i a vegades també llàgrimes, i té molt de mèrit tant si ho fas en 2:30 (1a dona), com si ho fas en cadira de rodes, com si ho fas en 6:38 (darrer home en creuar la línia d'arribada). Jo la vaig fer en 4 hores 4 minuts però estic tant feliç com qui la va fer en 3 hores o com qui la va fer en 5. L'important és tenir aquella sensació de feina ben feta i de repte personal aconseguit.

M'ha quedat una crònica un poc llarga, però des d'aquest modest bloc vull aprofitar per agrair als valencians i valencianes el fantàstic ambient que saben donar a cada km del recorregut d'aquesta fantàstica marató. No hi va haver ni un sol metre dels 42.195 que no hi hagués gent animant. I és increible, però vos puc assegurar que ajuda molt. GRÀCIES València! estic per tatuar-me una ratapinyada a alguna part del cos... 
jeje és broma!
el capvespre vaig córrer la segona marató del dia... arribar a Menorca...
València - Madrid - Menorca, travessant la T4 de Barajas amb sprint inclòs per no perdre l'enllaç...
però açò són històries per a no dormir que per desgràcia els menorquins/es coneixem de sobras...

Filípides! fins la pròxima! tornaré a repetir segur! ;-)



10 de nov. 2014

Tictactictactictac...

El compte enrere ha començat! falten 5 dies i 18 hores per devorar cada km dels 42.195. La feina està feta, s'hagués pogut fer millor? segurament, però ja està, ara ja no és temps de pensar en passat. Són molts els km fets durant aquests tres darrers mesos, crec que dia 17 tindré un síndrome d'abstinència brutal. 

Aquests són els 42, km a km... es pot dir que la visita cultural és complerta, crec que no ens deixarem cap edifici històric sense "visitar"...

Nervis?! mooooooolts!!! 


2 d’oct. 2014

M'he tornat boja!

Ho he fet! m'he inscrit a la meva primera marató, als meus primers 42.195 seguidets seguidets... Si, ho reconec, he embogit, però és el que hi ha...

Des de que fa 4 anys vaig tornar a recuperar el córrer com el meu esport i el meu "vici" particular, tenia ficada al cap aquesta gran fita, córrer un marató. Durant aquests anys he corregut unes quantes mitges (mitja marató) i sempre m'he trobat molt còmoda, és una distància que m'agrada molt, però tenc el cuquet de la distància mítica al cap i me l'he de treure.

El mes de febrer, vaig fer 42 anys i aquell mateix dia vaig pensar que aquest era l'any perfecte pel debut a la distància de Filípides. Córrer un km per any, tenia el seu punt romàntic i sentimental i mirat així no semblava tant...

Però bé, una volta decidit, havia de pensar en la fita en concret. Quina marató córrer? tenia clar que havia de ser desprès de l'estiu (tot i la calor, és una època que m'agrada fer km), i també vaig descartar d'entrada que fos fora d'Espanya, a la primera no podia afegir-hi els nervis de l'idioma. Així que les opcions es van reduir a dues: València i Sant Sebastià. No ho vaig dubtar, cap a Donostia sense pensar-ho! som una enamorada d'aquesta ciutat i què millor que córrer la meva primera marató a una ciutat que me té enamorada?...

Idò no! impossible! és el que té viure en una illa meravellosa com Menorca, però que té la pitjor cobertura de vols de tot el país. Vaig intentar fer totes les combinacions possibles (només hi podia fer el cap de setmana) però era una autèntica odissea... així que me vaig quedar amb la segona opció: València. També és una ciutat que conec bé i la data 16/11/2014 ja m'anava prou bé.

Així que dia 14 de novembre partesc cap a terres valencianes a menjar paelles, beure orxates i córrer 42 km, "casiná".

De moment la il.lusió em fa seguir el pla d'entrenament el més rigorosament que puc (hi ha setmanes més complicades que d'altres), però vos he de confessar que és dur, molt dur. Visc obsesionada amb les lesions, seria una autèntica mala sort lesionar-me ara (estic tocant llenya, ja crec amb les supersticions i tot!), però amb la càrrega que estic agafant no seria gens anormal. Mai m'havia escoltat tant, conec cada múscul i cada articulació només amb una petita punxada, només els demam cada dia que me respectin fins dia 16 de novembre.

Perquè vos fagueu una idea, només el passat mes de setembre vaig acumular pel "body" 233 km i aquest mes d'octubre me n'esperen 298! Si si amb una marató no es juga i m'està començant a quedar bastant clar... però ja se sap... qui juga amb foc...

la prova gràfica de la "bogeria"
Vos aniré informant. Salut i km!