Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris córrer. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris córrer. Mostrar tots els missatges

25 de nov. 2014

Crònica de la marató de València

Bonu ja tocava intentar explicar el que vaig viure ara fa 9 dies a València. Va ser una carrera molt especial per moltes coses, però el més important és que va ser la meva primera marató i açò queda gravat al cervell i tatuat al cor.

Però aniré per parts...

Arribar a València sempre és un plaer, bon clima, bon ambient pels carrers i molt bon menjar.

El primer que tocava fer era anar a recollir el dorsal a la Ciutat de les Arts. El dissabte ja hi havia una gentada per allà i bufava un vent que no deixava ni un cabell al seu lloc habitual, el comentari més escoltat era "com demà bufi així, ens morirem!". Jo ja començava a tenir uns nirvis difícils de controlar, havia de demanar les coses dues vegades per assegurar-me que ho havia entés tot bé. Quan vaig recollir el meu dorsal les dues voluntàries que hi havia darrera el meu mostrador ja me van animar... "Una dona! ànim! deixa el pabelló ben alt!". Si, erem poquetes... a la Marató van córrer 10.088 homes i només 1.252 dones. Però a jo açò no me preocupava gens. Sabem que la testosterona sol reinar en aquests tipus d'esdeveniments, però estic convençuda que amb els anys veurem com s'igualen els percentatges de participació. Temps al temps.


Després de carregar els dipòsits d'hidrats de carboni a full , tocava intentar descansar. No va ser molt difícil, per sort l'imsomni sap que amb una servidora no té res a fer, a una se li enganxen els llençols encara que l'endemà es corri una marató.

I va arribar el gran dia! a les sis sonava el despertador, puntual per anar per feina "sin prisa peró sin pausa" deia sempre una àvia meua. Tocava ben berenar, passar pel bany (imprescindible, si es vol córrer amb tranquil·litat) i vestir-se per sortir per la porta amb prou temps com perquè els nirvis no acabin amb tú abans d'hora.

A la parada del bus de la plaça de l'Ajuntament ens vam arreplegar un munt de "fauna runner". Impossible passar desapercebuts, tots amb aquella cara entre son (encara era fosc pels carrers de València) eufòria i "cague". El sol va començar a sortir i ja es veia que seria un dia perfecte. Amb sol, poc vent i una temperatura ideal (uns 17 graus), Valencia is paradise!.

I arribam a la Ciutat de les Arts. Allà el riu de "fauna runner" ja anava desbordat, n'hi havia que arribaven en cotxe, en taxi, en bici, a peu... molts directes als WC portàtils, uns quants cantant i intentant espantar els mals. Molts selfies, moltes fotos, molts vídeos, moltes besades, molts abraços, molts ànims... tot plegat semblava que el demà no havia d'arribar. El Reflex i la vaselina a dojo i els gels i les barretes per alimentar a una tropa d'espartans.

I van arribar aquells 10 minuts eterns... aquells 10 minuts ficats dins els respectius caixons de sortida que serveixen per fer amistat amb el que tens al costat i per intentar agafar senyal de GPS.

I sona el meeeeec d'eixida (sortida en valencià), els primers com sempre els keniates i 8 minuts després me toca començar a córrer sabent que m'esperen 42 km i 195 m sense parar. Ja no hi ha volta enrera. Tenc moltes ganes, me fa molta il·lusió, han estat dos mesos i mig d'entrenament específic i ara toca xalar. Queden enrere els 650 km acumulats a les cames, les pors, les incerteses, les petites molèsties musculars... tot queda enrera i el cervell deixa pas a l'emoció, la concentració i l'alegria.

No han passat ni 2 km i me not aquella sensació de "m'he d'aturar a pixar JA". Veig que uns quants tius entren dins un parc per on passam i jo no m'ho pens dues vegades i hi vaig al darrera. Deix anar quatre gotes (són les gotes dels nirvis) i ràpidament m'incorpor a la riuada i intent tornar a agafar ritme. Vaig bé, a bon ritme, escalant posicions fins trobar el meu pas de confort. Passam pels carrers aprop de la platja i veim un grupet de joves que encara no han anat a dormir. Sent comentaris de "estos si que hace horas que van de maratón!", "lo que hace la farlopa!", i jo pens que no els canviaria el lloc ni boja. 

Me sent molt bé, estic mantenint un ritme bastant constant i quasi sense adonar-me ja he fet mitja marató. Pas pel km 21 damunt el temps previst (unes 2 hores) i començ a ingerir les meves pocions màgiques... panses, figues i orellanes. Si mira una és rareta fins i tot amb açò. No m'agrada consumir ni barretes ni gels, som més dels plàtans i els fruits secs. Glucosa natural directe a vena sempre que sigui possible.


Vaig bevent bastant, a cada avituallament (cada 5 km) agaf una botelleta i me la vaig bevent tota a glopets, a poc a poc. Per tant, calcul que en total vaig beure més de dos litres i mig d'aigua (només aigua, tampoc som fan dels sucs blaus, ni taronges ni verds).

I arrib al km 32, a partir d'aquí totes les sensacions serien noves, ja que en els entrenaments mai vaig passar dels 32 km sobre asfalt. Estic espectant, esperant la visita del famós "Hombre del mazo", però ni rastre... ni rastre d'homes amb masses, ni murs de Berlín, ni de Pink Floyd ni de les lamentacions... res de res. Not que he afluixat bastant el ritme i torn a treure les reserves de glucosa enmagatzemandes dins un super cinturó comprat per a l'ocasió (gran invent, per cert). Començ a veure escenes no massa agradables... gent estirada al terra amb rampes a les cames, gent agafada a un arbre o farola per intentar estirar una cama engarrotada, gent asseguda al terra demanant Reflex "a grito pelao" (hi havia ciclistes voluntaris que anaven repartint vaselina i Reflex a qui ho necessitava)... un panorama un poc desolador, però jo intent que no m'afecti i vaig repartint ànims a tot quisqui. 

Quan pas pel km 37 ja m'entra l'eufòria. Ja veig que la cosa està feta, són els 5 km més emocionants dels darrers mesos. L'arribada està molt aprop, els carrers estan encara més plens de gent animant, sent crits de "Natàlia tú puedes!" "Natàlia ja ho tens!" "Natàlia ja arribes!" (la gent llegeix el nom al dorsal) i aquesta personalització dels ànims fa que arribem tots quasi sense tocar al terra. I pas per l'estora blava (darrers metres) amb aquesta cara de felicitat i sense tocar al terra (literal com veis a la foto)...

els darrers metres damunt l'estora blava li donen un punt molt
espectacular a aquesta marató
He llegit moltes vegades que en una marató els 30 primers km els corres amb les cames, els 10 següents amb el cap i els darrers 2 km i 195 m. ho fas amb el cor. Vos puc assegurar que és així, tal qual.

Córrer una marató costa molta suor, a vegades sang i a vegades també llàgrimes, i té molt de mèrit tant si ho fas en 2:30 (1a dona), com si ho fas en cadira de rodes, com si ho fas en 6:38 (darrer home en creuar la línia d'arribada). Jo la vaig fer en 4 hores 4 minuts però estic tant feliç com qui la va fer en 3 hores o com qui la va fer en 5. L'important és tenir aquella sensació de feina ben feta i de repte personal aconseguit.

M'ha quedat una crònica un poc llarga, però des d'aquest modest bloc vull aprofitar per agrair als valencians i valencianes el fantàstic ambient que saben donar a cada km del recorregut d'aquesta fantàstica marató. No hi va haver ni un sol metre dels 42.195 que no hi hagués gent animant. I és increible, però vos puc assegurar que ajuda molt. GRÀCIES València! estic per tatuar-me una ratapinyada a alguna part del cos... 
jeje és broma!
el capvespre vaig córrer la segona marató del dia... arribar a Menorca...
València - Madrid - Menorca, travessant la T4 de Barajas amb sprint inclòs per no perdre l'enllaç...
però açò són històries per a no dormir que per desgràcia els menorquins/es coneixem de sobras...

Filípides! fins la pròxima! tornaré a repetir segur! ;-)



30 d’ag. 2014

Córrer per terres del Tour de França

Aquest passat mes de juliol vaig passar uns dies a l'altre costat de la frontera, a Bagnères de Luchon, terres del Tour de França. Vaig córrer quasi cada dia per una carretera molt tranquil·la que uneix petits pobles de la regió, també vaig córrer per un caminet anomenat "chemin des cavalliers" (que no és el mateix que el nostre camí de cavalls) i també vaig fer petits trams d'uns quants GR que passen per la comarca.
marques de GR davant les impresionants muntanyes
del pirineu francés
marques de GR a la ciutat de Bagnères de Luchon
Però el que me va agradar més d'aquest viatge (quan a sensacions de córrer!), va ser poder córrer pels darrers km per on van transcórrer els ciclistes de Le Tour. Una de les etapes del Tour d'enguany, acabava a Luchon i el dia que esperavem la seva arribada, me vaig aixecar a les 7 del matí, me vaig calçar les vambes i vaig baixar al centre de la ciutat per poder gaudir de l'experiència de córrer els darrers kilòmetres que més tard correrien, amb les seves bicicletes, els ciclistes del Tour. 

Va ser tot un privilegi, ja que tots els carrers per on passarien els corredors, ja estaven tancats al trànsit i hi havia molt d'ambient. Personal de l'organització muntant l'arribada, periodistes, fotògrafs, la Gendarmeri intentant posar ordre, curiosos, ciclistes aficionats, gent ja agafant lloc! ningú hagués dit que eren les set del matí!
marques de GR i de Tour
és impresionant el muntatge d'aquest gran esdeveniment!

Hores més tard, aquesta va ser la imatge i l'ambient de la principal avinguda d'aquesta preciosa ciutat ficada en una vall entre grans ports de muntanya...

I si, puc dir que he passat davall l'arc d'arribada de Le Tour, corrent a peu, es clar!

5 d’ag. 2014

Estiu

Quina és la millor recompensa desprès d'aixecar-se a les 7 del matí i fer 10 km corrents?... Sense cap dubte nedar a aquest trosset de mar reservat als matiners/es ;-)


25 de set. 2013

Línia contínua, la gran oblidada...


En teoria tothom que condueix un vehicle a motor, me referesc a cotxes i motos bàsicament, ha de saber a la perfecció què és una línia contínua. Idò NO, vos ho puc assegurar perquè ho comprov cada dia que surt a córrer per algún tram de carretera. En teoria tots els que condueixen duen dins la cartera un carnet amb el seu careto estampat que l'acredita com a sabedor d'aquests "petits" detalls del codi de circulació, però molts d'aquests o es passen pel forro les normes de la DGT o quan eren petits es van perdre els didàctics capítols de "Barrio Sésamo" on s'explicava, repetint fins que te quedava gravat a la memòria in eternum, els conceptes bàsics de la vida, com poden ser contínu i discontínu.

Segons el diccionari, una línia contínua és la marca viària que consisteix en una línia de traç contínu que separa dos carrils i indica la prohibició de qualsevol canvi de carril que impliqui CREUAR aquesta línia.

Vos ha quedat clar?! no es pot CREUAR!!! ni trepitjar, ni traspassar, ni calcigar, ni TOCAR!

Estic cansada de les demostracions de velocitat, estic fins els nassos dels conductors que es creuen la reencarnació de Fittipaldi, estic fins el monyo dels alts nivells de testosterona al volant!

A tots ells (si me sap greu, la majoria de vegades són ells) els dedic una gran botifarra!


Corredors i ciclistes mereixem un respecte i hi ha coses que no podem tolerar. Massa ciclistes ja han deixat la seva vida a la carretera, una societat civilitzada no es pot permetre aquests tipus de conductes. Entre tots ho podem fer millor, no és tan difícil, només deman RESPECTE




10 de set. 2013

Quin estiu!!!


Som aquí! estic viva, no m'han segrestat ni m'han abduït, però m'he pigat un estiu que ni temps per escriure... açò si, per córrer sempre he trobat un moment, aquest espai ja no m'el roba ni "El Dioni"...

Vaig començar l'estiu amb un fantàstic viatge al País Basc, on evidentment vaig incloure dins l'equipatge unes vambes. Però aquestes sortides a córrer per Euskal Herria, mereixen una entrada a part, que promet no tardar massa en fer-la.

Desprès de retorn a Menorca a finals de juliol, el que queda d'estiu vos el puc resumir en dues paraules: Córrer i nedar.

He corregut gairebé a diari, he nedat gairebé a diari i gairebé a diari he fet les dues coses... 

 He fet molt asfalt, però també trail. Aprofitant la clàssica estada a la casa familiar de Cala Morell, durant quinze dies, a part de fer la carretera que va de Cala Morell  a Ciutadella, anada i tornada (uns 11 km), també he fet unes quantes vegades el tram de Camí de cavalls que va de Cala Morell a Algaiarens, tant anada i tornada pel mateix Camí de cavalls, com una circular que combina trail amb asfalt. Sortint de Cala Morell, agafant el Camí de cavalls cap a Algaiarens i tornar a Cala Morell per la carretera. Amb super pujada (de la platja a Son Àngel) inclosa!

I una novetat d'aquest estiu!
vaig participar a la carrera popular d'Alaior. Va ser abans de les festes de Sant Llorenç (Alaior), la cursa estava enmarcada dins la 14a Lliga de curses populars d'estiu que es fan a Menorca. Eren els meus primers 3 km a ritme de carrera i no me va anar malament... vaig quedar la tercera de la meva categoria, ara , recordaré per molt de temps les costes que té Alaior. L'any que ve miraré d'anar a Mercadal o Ferreries que segur el circuit no és tan pujabaixa... Açò si, m'ho vaig passar molt bé, molta gent, ambient festiu i molta molta calor... a la plaça, el termòmetre a l'hora de la carrera (fosquet), marcava 29º!!!




 Una altra cosa que he fet un parell de vegades, també aquest estiu, ha estat córrer a peu descalç. Açò si, sempre per l'arena d'una platja. L'estiu passat ja ho vaig fer unes quantes vegades i la sensació me va agradar molt. Aquest hi he tornat i ho recoman a qualsevol, és una sensació molt agradable pels peus i les cames, a part que la sensació de llibertat t'omple el cap de bon rollo per a la resta de l'any...


 Let's go!!!

3 de jul. 2013

"Duatló" particular


Ahir me vaig calçar les soles de trail i vaig anar a fer km pel Camí de Cavalls. Vaig fer un poc més de 18 km per la costa sud i quan vaig acabar tenia tanta calor, estava tan suada i la mar estava tan espectacular, que no vaig poder fer de manco que tirar-me a nedar sense pensar-m'ho gaire. Me vaig treure tot el que duia al damunt i vaig entrar al mar que em cridava amb cant de sirenes. 



És el millor de córrer pel Camí de Cavalls a aquesta època de l'any, que sempre pots acabar la sessió de córrer amb una sessió  d'spa natural que no té preu.

Així als km de trot a peu vaig sumar unes quantes braçades a mar obert que fan que la recuperació de les cames sigui d'efecte immediat.

Ahir també va ser un dia especial perquè vaig estrenar la samarreta que m'han regalat els amics de Run BCN. Moltes gràcies! companys. Ja podeu dir que un trosset de Run BCN ja córrer per terres menorquines.
Gràcies Run BCN m'ha fet molta il·lusió aquest regal sorpresa

I a seguir amb els duatlós improvitzats...  ;-)

18 de gen. 2012

Córrer o morir

La nit de Nadal me van regalar el llibre de Kilian Jornet, Córrer o morir. M'ha impactat, m'ha fet somriure, m'ha fet patir, però sobretot m'ha fet pensar molt. És un llibre fàcil, però profund que t'enganxa fins a la darrera frase. 



kilian Jornet, és un fora de sèrie, una persona amb una fortalesa mental increïble i un instint de superació fora del normal. Córrer o morir és el diari d'un guanyador, però sobretot una filosofia de vida.

El llibre comença amb el seu manifest de l'Skyrunner, un començament fort. Vos escric el primer paràgraf...

"Kiss or Kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? Quantes vegades has perdut la memòria, la veu i el seny de l'esgotament? I quantes vegades, en aquesta situació, t'has dit, amb un gran somriure: "Una altra volta! Un parell d'hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla'l, destrueix-lo, elimina'l i continua. Fes sofrir els teus rivals. Mata'ls". Sóc egoista, oi?, L'esport és egoista, perquè s'ha de ser egoista per saber lluitar i sofrir, per estimar la soletat i l'infern. Aturar-se, estossegar, tenir fred, no sentir les cames, tenir nàusees, vòmits, mal de cap, cops, sang... Hi ha alguna cosa millor?"
(...)

Vos deix amb en Kilian en acció, jo ho confés... m'he enamorat... 



21 de nov. 2011

Felicitat

Segons el diccionari de l'Enciclopèdia catalana. Felicitat: 1. Ètica. Estat de l'ànima plenament satisfet. 2. Allò que ocasiona un estat d'ànim de plena satisfacció. 3. Esdeveniment favorable, que omple l'ànima de satisfacció.

En canvi, açò és el que diu la Viquipèdia sobre la felicitat: La felicitat és un sentiment agradable de satisfacció i absència de patiment.

Però jo me deman... moltes vegades la felicitat arriba després i fins i tot simultàniament al patiment. No ho heu experimentat mai?

S'ha escrit i rallat "llarg i estés" (com diria una amiga, que tot ho tradueix literalment) sobre la felicitat. Eduard Punset, company de llit, en moltes ocasions (no penseu malament... els seus llibres passen moltes nits damunt la meva tauleta de nit), afirma que:

F = E(M+C+P)/(R+H)
és la fórmula de la felicitat.

On:
E = emoció al inici i final dels projectes
M = manteniment i atenció al detall
C = gaudi de la cerca i l'expectativa
P = relacions personals
--------
R = factors reductors: no tenir desaprenentatges, tenir por...
H = càrrega heretada: estrès imaginat, mutacions lesives...

En definitiva, d'aquí el que s'ha d'intentar és reduir al màxim els factors del denominador, i mirar que els del numerador existeixin. Quasi res...

Però tornant a terrenys més banals, fins i tot l'Albano i la Romina tenien una cançó: "Felicidad es un salto en un charco, risa de circo, la felicidad. es aquella llamada inesperada, la felicidad...". ejem... Bé, la qüestió és que córrer te fa un poc més feliç. Ho sé de primera mà, però ho assegura també la ciència.

I perquè te fa més feliç?

Resposta científica: Córrer estimula la producció d'endorfines, unes petites proteines que igual que els opiàcids tenen habilitat per produir efectes analgèsics i donar sensació de benestar. Fer qualsevol tipus d'exercici, riure, fer sexe, dormir o prendre café, també genera endorfines.

Resposta pràctica: Córrer te posa fortes les cames i el cul, oxigenes el cap i aclares les idees, te posa de bon humor, augmenta l'autoestima, te fa sentir lliure, no t'importa banyar-te si plou, fins i tot t'agrada quan fa un fred que pela i pots fer fum amb l'alé. I el millor... com que cremes calories, te pots permetre menjar xocolata i beure cervesetes sense tenir por a la bàscula.

Però és evident que cadascú ha de trobar la seva manera de ser feliç. Conec a molta gent "enganxada" a la btt que me consta, també experimenta la felicitat pedalant per camins impossibles. La qüestió és tenir moments de felicitat i xalar. Ja ho diuen "El bon riure fa bon viure", en temps de crisi i indignació s'imposa més que mai la necessitat de riure i tenir moments de felicitat...

Aquest és un dels meus moments de felicitat. Moment previ a sortir a córrer... és algu així com el "moment Pàvlov", posar-me les vambes i començar a "salivar"...





Bona carrera i molts moments de felicitat...

1 d’ag. 2011

Carreres de bon matí


Durant el ja passat mes de juliol, m'he aixecat a les 6 del matí per anar a córrer. I tot i que la motivació per aixecar-se a les 6 ha de ser important, he de reconèixer que no m'ha costat massa esforç. És més, m'ha agradat bastant. Primer perquè comences el dia amb un punt de satisfacció personal (feina feta), segon perquè veus sortir el sol (sortir a córrer també pot tenir un punt romàntic...), tercer perquè els carrers estan pràcticament buits (no te sents tan observada), quart perquè no fa tanta calor (a l'estiu és d'agrair), cinquè perquè trobes cada dia a la mateixa gent i t'arriba a fer gràcia anar pensant... "ara me creuaré amb aquell que treu el ca", "ara amb aquelles dues que rallen més ràpit que caminen", "ara amb aquell que treu les taules i cadires a la terrassa", "ara amb aquelles vestides d'uniforme que esperen el bus per pujar a fer feina", ... "na Susana i na Teresa que també van a córrer" ;) , "la qui comença el dia anant a fer una nedadeta a Sa platja gran" (bona manera de començar el dia), "el qui ja ve de dur el pa" (la familia no es queixarà...), i tota la gent que va a caminar, que no és poca. El meu recorregut a aquestes hores del matí passa per tot el passeig marítim de Ciutadella

"Passeig marítim de Ciutadella" 


"Castell de Sant Nicolau. a s'arribada des port de Ciutadella"



"Barcos fondejats a s'entrada de sa Platja gran. al fons es pot veure es nou, polèmic i qüestionat dic exterior"

 En total uns 40 mínuts de carrera, 10 mínuts d'estiraments, dutxa i cap a Maó a currar.

A jo m'agrada saludar a la gent que me vaig creuant, crec que és un bon costum que tenim la gent de poble, que no hauriem de perdre. Ho dic perquè aquests dies he notat que a la gent en general li costa. No sé si és perquè pensen que talvegada te pots ofegar (quan te veuen tota suada i respirant tot l'aire del món) o perquè amb aquelles condicions no pots ni pensar en saludar... no ho sé,  la qüestió és que en general ha costat que la gent que me creuava caminant (fent la seva sessió diària d'exercici) me saludés. Però ho he aconseguit, aquests darrers dies quan me veien d'enfora, moltes (la majoria de caminants són dones d'una mitjana d'edat de 55 anys) ja s'aturaven de rallar i tot, per retornar-me el "bon dia".

Però aquest mes "els caminadors/es" no han estat les úniques "amistats" que he fet. Aquest passat cap de setmana, he sortit a córrer per la carretera de Cala Morell. Uns 50 mínuts de carrera. I mirau quins amics més simpatics que he fet...



També me saludaven... a la seva manera...