Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres. Mostrar tots els missatges

17 de set. 2012

Estiu a l'estil Murakami

Dia 29 de juny a les 24:15 hores vaig llegir les darreres frases del llibre "De que hablo cuando hablo de correr", assaig autobiogràfic d'un, per jo, dels millors escriptors de l'actualitat: Haruki Murakami

l'escriptor japonès 
Desprès de llegir Tokio blues; Kafka a la platja; Sputnik, mi amor; Al sur de la frontera al oeste del sol; Crónica del pajaro que da cuerda al mundo, ... va caure a les meves mans aquest llibre de l'escriptor nipó, on descriu les seves vivències i sensacions com a corredor, les seves experiències en entrenaments i carreres populars, la influència del running en la seva professió d'escriptor i els paralel·lismes entre les dues dedicacions.

portada del llibre
Haruki quan va fer la distància de 42.195 km d'Atenes a Marató

Crec que un bon resum de "De que hablo cuando hablo de correr" seria que Haruki Murakami explica el canvi vital que va representar per a ell, l'autodisciplina marcada per la voluntat de córrer.

I bé, a les 24:20 d'aquell divendres de començaments d'estiu, em vaig autoproposar un "joc": el juliol i l'agost havia de córrer 50 km cada setmana. Només podia descansar 2 dies a la setmana, per tant, havia de sortir a fer kilòmetres 5 dies a la setmana, el que representava o bé córrer 10 km cada dia o bé sabia que si un dia en feia 8, l'endemà m'en tocaven 12, o si un dia en feia 16, l'endemà en podia fer 4.

I a què ve aquest "autojoc"?... 

Murakami en el llibre descriu una "teoria" sobre els músculs que jo sempre he cregut com a certa, o al manco a jo personalment me funciona. És la teoria de no descansar més de dos dies seguits. Encara que el temps total dedicat a l'entrenament disminuexi, és la regla bàsica.

Els músculs són com animals de càrrega dotats de bona memòria. Si els vas carregant gradualment i amb molt de compte, els músculs es van adaptant de manera natural per a resistir la càrrega. Si els vas convencent a poc a poc acaben per dir "d'acord". Per descomptat que es necessita temps i si els sobrecarregues, es fan mal, però si te prens el teu temps, ells acaben tornant forts sense queixar-se massa. Però si deixes passar uns dies seguits sense fer-los treballar, automàticament pensen: "Com?" "Ja no ens hem d'esforçar?" "Uf, què bé!" i van baixant el llistó. Perquè als músculs també els agrada viure comodament, es relaxan i comencen a oblidar, van perdent el record de l'esforç.

Així que dilluns dia 2 de juliol, vaig començar el repte... i avui dia 17 de setembre puc dir que en dos mesos (juliol i agost) he corregut 450 km, ni un més ni un manco. 

I bé desprès de tants km afegits a les soles, fa un parell de setmanes vaig haver de canviar de vambes...
Vaig optar per unes Anima sana in corpore sano


Què? discretes no?!... és el que té comprar el dia que tens l'hormona de la felicitat disparada...



Ara me toca domar-les...
Bon començament de tardor! amb molts km!