15 de gen. 2013

Invents diabòlics

Invent diabòlic
(foto treta de Google Imatges)
Quan comenceu a llegir aquest post pensareu que tenc mania persecutòria a l'espècie canina, me sembla que és la segona entrada que els dedic, però res més lluny de la realitat, als que tenc mania persecutòria és als propietàris i propietàries de segons quins exemplars...

Quan surts a córrer pels carrers del teu poble o ciutat, va sent molt comú trobar-te amb un bon nombre de persones propietàries d'aquesta espècie domèstica que treuen el seu exemplar a satisfer les seves necessitats més interiors. I ja no me ficaré amb els que miren cap una altra banda a l'hora de recollir el "regalet" de la seva estimada "mascota", aquest tema ja el vaig tractar aquí (pels qui el vulguin recordar...). Ara em referesc a les demostracions d'amor que ens ofereixen als corredors i corredores...

Fa dies vaig tenir un "petit" accident (per sort va acabar bé, físicament rallant) per culpa d'un d'aquests diabòlics invents pensats per "millorar" la vida a aquests animals i als seus amos. Em referesc a aquestes corretges que s'estiren i arronsen a la mercè de l'animal i no de l'amo. Feta la llei feta la trampa, els cans (o gossos) han d'anar fermats, amb corretja, però aquest pèssim invent és sinònim de "soc lliure", ja que els fermats, de dever, van i fan on volen i com volen. Ja era vespre i no vaig veure el fil d'un d'aquests infernals invents que creuava TOT el passeig marítim, per on corria jo, i allà vaig anar... la caiguda va ser espectacular, però per sort tenc uns bons reflexes i vaig poder posar les mans a temps. I vos semblarà impossible, però encara esper les disculpes, ara, jo també els vag deleitar amb una de les meves mirades assassines al més pur estil pitbull.

I si, no sé què els passa a la majoria de "quatre potes peludes" que quan veuen un corredor o corredora els han de proporcionar demostracions d'amor amb babes incloses. Sincerament, senyors i senyores amos d'aquesta espècie, personalment no em calen aquestes mostres d'estima.

"Ho fa per jugar..." no gràcies! No en tenc cap de ganes de jugar, no veu que estic treguent el fetge per la boca, m'ha vist amb cara de voler jugar?...

"No fa res, és molt ximple" ximple?! Ja m'ho pens que ho deu ser, sinó esper que no li deixaria posar les seves potes damunt el meu cul...

"Tranquil·la! És molt tranquil"... Tranquil? Si és tranquil perquè no va al seu pas i no al meu?...

"No passis pena, no te farà res"... Res?! I per què m'està seguint i a vostè no li fa ni cas quan el crida?!...

No senyors i senyores, no s'equivoquin, no m'agrada que em persegueixin, si vull aumentar el ritme ja m'ho proposaré tota soleta sense presions ni amenaces, no vull llebres, vull tranquil·litat, és el meu moment del dia i no m'agrada gens que me l'espatllin. Ho havia de dir.

Per cert, un altre dia ja dedicaré un altre post a la moda de portar els gossos a la natura, també és un tema que donarà... l'altre dia a la cova dels coloms hi havia més éssers vius a quatre potes que a dues. És normal?...no anam bé.

Bones carreres i atenció amb els peluts i els que estan a l'altra costat de la corretja, poden ser molt pitjors...





31 de des. 2012

Sant Silvestre particular

Avui 31 de desembre de 2012, darrer dia de l'any, m'he aixecat amb la idea de córrer la meva Sant Silvestre particular. Havia de córrer la de Sant Lluís amb el meu amic Santi, però al final no va poder ser, així que he decidit acabar l'any de la millor manera... fent unes quantes gambades...

La cursa de Sant Silvestre és una cursa atlètica amb recorregut urbà que es fa en moltes ciutats el darrer dia de l'any. La primera cursa de Sant Silvestre que es va celebrar va ser a la ciutat brasilera de Sao Paulo l'any 1925, que entroncava amb una vella tradició francesa de curses nocturnes que es disputen la nit de cap d'any on els participants duen torxes per córrer.

La cursa es sol disputar el 31 de desembre a la tarda, tot  i que últimament hi ha molta varietat en quan als dies i als horaris, però la idea inicial és que sigui l'últim dia de l'any.

He escollit un recorregut que faig moltes vegades a l'any, aquest...
Han estat 10 km per despedir aquest 2012 que ha estat un gran any running, amb molts molts km a les cames, 0 lesions (estic tocant fusta...), on he corregut molts km tota sola, però també uns quants amb molt bona companyia, he corregut per asfalt, per terra, per damunt roques, pedres, arena... he patit, he disfrutat, m'he sentit molt bé i sobretot he xalat molt.

Esper i desig que aquest 2013 que està apunt de començar sigui igual o si tan voleu un poquet millor... que no quedi per demanar...

Salut i molts km!

14 de nov. 2012

Mitja Illa de Menorca

1 hora 56 minuts 4 segons és el que vaig fer de temps per fer els 21,097 km. Vaig baixar de les dues hores cosa a destacar si tenim en compte que no hi comptava i manco amb el "vendaval" que feia.

Amb el meu company de "viatge" Miquel Àngel Apesteguia
foto: Sandra Diaz
Es va aixecar el dia gris, amenaçant a pluja i amb un fort vent de nord que donava molta sensació de fred. Les condicions climatològiques, d'entrada no eren les millors, però el matí va anar millorant i vam arribar a veure el sol  i tot, açò si, el vent no va deixar de bufar sense donar-nos cap treva.

El recorregut va estar molt bé, descomptant la pujada considerable i a contra vent del port cap a Calan Busquets. Vam sortir de la Plaça del Born de Ciutadella, enfilant camí Sant Nicolau, passeig marítim, port, Calan Busquets, Sa Farola, passeig marítim de sa farola, tornar damunt les nostres passes cap al carrer Santa Bárbara, passant per Santa Clara, carrer seminari, carrer del Roser, la Catedral, ses Andrones, muradeta i Born una altra vegada, per tornar a començar...


pujada del port cap a Calan Busquets
fotos: Lolo Francesqui

L'ambient va ser fantàstic, molta participació tant a les curses populars, com a la10 K. Segons van dir hi havia uns 500 inscrits, però molta gent de Mallorca no va poder venir perquè el barco no va sortir del port per culpa del temporal.

ja arribant a la meta
fotos: Tonyi Coll

Jo vaig córrer amb el dorsal 339 i vaig quedar en la posició 245 de la general. La meva posició en la categoria F40 (la meva) va ser la cinquena de 7. I del total de dones, n'hi havia només 30, vaig quedar la 19.

Quan passava pel km 10 el meu rellotge em va marcar 0:55:56 i la mitjana de min/km em va sortir a 5:30. En definitiva vaig quedar molt satisfeta i molt contenta, m'ho vaig passar molt bé i em vaig sentir molt molt bé en tot moment. Puc dir que me va passar molt ràpit i em vaig divertir de valent. També puc dir que hi tornaré, de fet ja estic cercant altres curses on poder participar. Açò crea addicció! ja en van advertir...


foto: Lolo Francesqui

darrers metres...
foto: Tonyi Coll
Gràcies als fotògrafs pel reportatge!

A seguir trotant...
pensant en nous reptes...



27 d’oct. 2012

Mitja marató

Demà, la meva primera mitja marató...
ja vos explicaré... ;-)

el meu dorsal de la Mitja Marató Illa de Menorca


17 de set. 2012

Estiu a l'estil Murakami

Dia 29 de juny a les 24:15 hores vaig llegir les darreres frases del llibre "De que hablo cuando hablo de correr", assaig autobiogràfic d'un, per jo, dels millors escriptors de l'actualitat: Haruki Murakami

l'escriptor japonès 
Desprès de llegir Tokio blues; Kafka a la platja; Sputnik, mi amor; Al sur de la frontera al oeste del sol; Crónica del pajaro que da cuerda al mundo, ... va caure a les meves mans aquest llibre de l'escriptor nipó, on descriu les seves vivències i sensacions com a corredor, les seves experiències en entrenaments i carreres populars, la influència del running en la seva professió d'escriptor i els paralel·lismes entre les dues dedicacions.

portada del llibre
Haruki quan va fer la distància de 42.195 km d'Atenes a Marató

Crec que un bon resum de "De que hablo cuando hablo de correr" seria que Haruki Murakami explica el canvi vital que va representar per a ell, l'autodisciplina marcada per la voluntat de córrer.

I bé, a les 24:20 d'aquell divendres de començaments d'estiu, em vaig autoproposar un "joc": el juliol i l'agost havia de córrer 50 km cada setmana. Només podia descansar 2 dies a la setmana, per tant, havia de sortir a fer kilòmetres 5 dies a la setmana, el que representava o bé córrer 10 km cada dia o bé sabia que si un dia en feia 8, l'endemà m'en tocaven 12, o si un dia en feia 16, l'endemà en podia fer 4.

I a què ve aquest "autojoc"?... 

Murakami en el llibre descriu una "teoria" sobre els músculs que jo sempre he cregut com a certa, o al manco a jo personalment me funciona. És la teoria de no descansar més de dos dies seguits. Encara que el temps total dedicat a l'entrenament disminuexi, és la regla bàsica.

Els músculs són com animals de càrrega dotats de bona memòria. Si els vas carregant gradualment i amb molt de compte, els músculs es van adaptant de manera natural per a resistir la càrrega. Si els vas convencent a poc a poc acaben per dir "d'acord". Per descomptat que es necessita temps i si els sobrecarregues, es fan mal, però si te prens el teu temps, ells acaben tornant forts sense queixar-se massa. Però si deixes passar uns dies seguits sense fer-los treballar, automàticament pensen: "Com?" "Ja no ens hem d'esforçar?" "Uf, què bé!" i van baixant el llistó. Perquè als músculs també els agrada viure comodament, es relaxan i comencen a oblidar, van perdent el record de l'esforç.

Així que dilluns dia 2 de juliol, vaig començar el repte... i avui dia 17 de setembre puc dir que en dos mesos (juliol i agost) he corregut 450 km, ni un més ni un manco. 

I bé desprès de tants km afegits a les soles, fa un parell de setmanes vaig haver de canviar de vambes...
Vaig optar per unes Anima sana in corpore sano


Què? discretes no?!... és el que té comprar el dia que tens l'hormona de la felicitat disparada...



Ara me toca domar-les...
Bon començament de tardor! amb molts km!


25 de jul. 2012

Fauna runner

Quan un/a surt a córrer no es posa el primer que troba per casa. En qüestió de vestuari està tot molt ben pensat. Per dos motius: el primer la comoditat. És impossible córrer amb una samarreta que t'apreti o l'etiqueta te fregi a cada bot, o alguna part del sostenidor se te clavi fins deixar-te una marca tipus tatto quasi de per vida.

El segon és que amb açò del córrer hi ha certa dosi de vanitat. Quan surts a córrer, la gent te mira, si mira és el que hi ha ... i per açò te "tuneges" un poc o molt, segons el cas. 

Hi ha qui va fardant de bíceps amb la seva samarreta d'estirants, el qui presumeix d'atributs amb unes malles ben apretades, la que es posa una jaqueta de xandall estratègicament col·locada a l'alçada del cul, el que va amb cinta al cap per la suor, la que va amb ulleres de sol encara que estigui ben ennuvolat, el que surt a córrer amb el ca fermat a la cintura...

Però per jo, els millors tunejats són els que no donen una passa sense enfundar-se una samarreta amb el logo d'alguna marató, mitja marató o carrera popular en la que hagin participat, per deixar ben clar que no són un runner qualsevol i els qui pel contrari, van a pit descobert, lluint broncejat i pectoral.

En resum, en qüestió de look runner hi ha gustos ben diversos, però el que està clar és que no es val qualsevol cosa. I si no que li demanin a la filleta d'aquell anunci de Wipp Expres quan s'emprenyava com una mona quan la seva mare (per colmo, no agafarà l'emprenyada amb el pare no...) no tenia preparat el seu kimono...

Quina és la vostra peça runner imprescindible? a jo sempre me veureu córrer amb una gorra o visera, hivern i estiu. L'hivern per protegir-me del fred i l'estiu per protegir-me del sol i per no deixar que la suor corri ulls avall.

Bona carrera amb més o manco roba!


19 de juny 2012

Arriba l'estiu...

Tot i que oficialment el solstici d'estiu no comença fins demà, dia 20 de juny (enguany), aquí a Menorca la calor ja fa setmanes que es deixa notar. Però el meu cos ja està totalment habituat, i tot i que encara molts de dies surt a córrer a les 6'00 del matí, quan la feina me deixa un matí "mig" lliure aprofit per fer kilòmetres pel Camí de Cavalls.

La meva darrera ruta per aquest fantàstic sender que dona la volta a Menorca, va ser de Son Saura (concretament de Es Banyul) fins Cala Macarella. Anada i tornada van ser un total d'uns 15 km.

a la carretera que va de Ciutadella a Son Saura
 te pots trobar  amb aquesta bucòlica estampa... millor no frissar...

imatge molt menorquina.
ja arribant a l'aparcament de la platja de Son Saura

Vaig deixar el cotxe a l'aparcament de la platja de Son Saura i d'allà en pocs metres ja agafes el Camí de Cavalls que travessa tot l'arenal. Passes per darrera la petita Cala des Talaier (si vos hi fixau, podreu veure la Talaia d'Artrutx del segle XVIII, una torre de vigilància des de la que s'alertava de la presència de possibles invasors),

Cala des Talaier amb alguns privilegiats nedant...

suant!
i és a partir d'aquí que ja canvia radicalment el paisatge. Deixes les pedres i el terreny pelat per començar a endinsar-te dins boscos de pins, ullastres i alzines que te fan el recorregut molt més lleuger. A partir de Cala en Turqueta els boscos d'alzines ens acompanyaran al llarg d'uns quants trams a tots els barrancs que desemboquen al mar.
Cala en Turqueta
Al llarg de tot el recorregut vaig poder comprovar que l'estiu efectivament ha arribat a Menorca, per uns quants motius:

1. la intensa calor
2. les ganes d'entrar al mar i més quan veus l'aigua tan neta i transparent
3. els aparcaments de les platges comencen a estar plens
4. te trobes més gent del normal pel Camí de Cavalls, ja que la gent aprofita el camí, per anar d'una platja a l'altra. El que fa que no paris de saludar...
5. les cigales "canten" a tot volum!

I malauradament te trobes amb aquesta imatge...




Si, per desgràcia, a Menorca estiu també és sinònim de "neteja de platges", una neteja molt mal entesa i del tot errònia, ja que a fer net les platges li diuen (la classe político-hotelera), treure la posidonia de l'arena.

Me sap greu però vos he de fer una "lliçó" ecologista...

A Menorca les platges són d'una gran riquesa i hermosura, i constitueixen la base del pilar de l'economia de l'illa, el turisme. El coneixement de la seva dinàmica de formació i de la fauna i flora que hi viu i que en depèn és essencial per a saber interpretar l'estat de salut en què es troben cada una d'elles i per a que aprenguem a cuidar-les millor i a vetllar per la seva conservació.

Les algues, NO són algues! són prats de plantes submarines. Els "alguers" de posidònia (Posidonia oceanica) són els més característics de la Mediterrània. Ocupen extensions notables dels fons arenosos que a Menorca van de 1 a 35 metres, en funció de la transparència de l'aigua, formant un cinturó al voltant de l'illa.

La posidònia és una planta superior perquè la seva anatomia té parts diferenciades i especialitzades en les diferents funcions vitals de la planta (arrel, tija, fulles, flor, rizoma). Les algues o plantes inferiors no tenen parts diferenciades i especialitzades. El seu funcionament vital és molt més simple i menys evolucionat.

Els alguers de posidònia protegeixen les platges quan són presents i sans. Allà on hi ha alguers, aquests exerceixen de barrera protectora de l'erosió de la platja per les onades, els corrents i el vent: frenen la força de l'aigua i del vent i eviten que l'arena de les platges sigui transportada.

Els alguers són vertaders oasis submarins. Cada un dels éssers que viu dins l'alguer té la seva funció dins la comunitat, el seu nínxol ecològic.

L'arena de les platges es composa de restes de closques de caragolins, de bivalves, de foraminífers i d'altres animalons que viuen als alguers, i que són erosionades i degradades i arrossegades per la mar fins a la platja. També es composa de pedretes que es formen per l'erosió de les roques per les ones. Per tant, l'arena és en part orgànica (petits fragments de closques, de caragolins, d'esquelets d'animals) i en part mineral (roques erosionades).

El turisme és el pilar de l'economia i les platges allò que més atrau de Menorca als turistes, per tant, la platja és una font de riquesa molt important a la nostra illa. Com deu ser la platja que desitgen els turistes? I bé, el turista cerca allò que no té a casa, i si ve a Menorca és perquè desitja trobar-hi allò que és propi de Menorca i que no es troba enlloc més. Si transformem les nortres platges i les destrossem a l'estil del que ha passat a bona part de la resta de la mediterrània, res no atraurà als turistes fins aquí. Les platges en bon estat de salut són la base de la nostra economia, font de riquesa, font de mà d'obra i font de vida.

Els alguers són font d'una biodiversitat i d'una producció d'oxigen (el dona transparència a les aigües) i de nutrients molt rica, i gràcies a ells existeixen les platges. Però es tracta d'un sistema molt sensible que no tolera la contaminació ni els ancoratges massius. La seva desaparició representa tallar les fonts d'alimentació de la platja i de l'ecosistema dunar.

Per poder conservar les nostres platges és important conèixer-les bé. És important prendre consciència de quines són les seves fonts d'alimentació (alguers i dunes) i col·laborar a mantenir-les en bon estat.

I bé, tornant al relat de la ruta "CdC Son Saura - Macarella"...
Una volta vaig arribar a Cala Macarella, vaig girar i vaig tornar a fer camí cap a Son Saura.

aquí a 1 km de la platja de Macarella
arribant a la platja de Son Saura, ja de tornada
Son Saura des Banyul,
encara amb molta posidònia a la vorera... Resisteix!!!





I fins aquí... 
que tingueu un bon començament d'estiu!!!