13 de febr. 2013

Rés no és regalat...

Plou? Si, un poquet
Vent? No, un vendaval!
Fred? Bastant, 9° amb sensació de 5

Què faig? Surt, no surt?...
Va! algú ha de fer la feina bruta...

10 de febr. 2013

Pròxim destí... Mitja marató de Barcelona

Barcelona és la meva propera cita. D'aquí a una setmana estaré corrents pels carrers de la ciutat comtal.
Aquí en teniu les proves...

15 de gen. 2013

Invents diabòlics

Invent diabòlic
(foto treta de Google Imatges)
Quan comenceu a llegir aquest post pensareu que tenc mania persecutòria a l'espècie canina, me sembla que és la segona entrada que els dedic, però res més lluny de la realitat, als que tenc mania persecutòria és als propietàris i propietàries de segons quins exemplars...

Quan surts a córrer pels carrers del teu poble o ciutat, va sent molt comú trobar-te amb un bon nombre de persones propietàries d'aquesta espècie domèstica que treuen el seu exemplar a satisfer les seves necessitats més interiors. I ja no me ficaré amb els que miren cap una altra banda a l'hora de recollir el "regalet" de la seva estimada "mascota", aquest tema ja el vaig tractar aquí (pels qui el vulguin recordar...). Ara em referesc a les demostracions d'amor que ens ofereixen als corredors i corredores...

Fa dies vaig tenir un "petit" accident (per sort va acabar bé, físicament rallant) per culpa d'un d'aquests diabòlics invents pensats per "millorar" la vida a aquests animals i als seus amos. Em referesc a aquestes corretges que s'estiren i arronsen a la mercè de l'animal i no de l'amo. Feta la llei feta la trampa, els cans (o gossos) han d'anar fermats, amb corretja, però aquest pèssim invent és sinònim de "soc lliure", ja que els fermats, de dever, van i fan on volen i com volen. Ja era vespre i no vaig veure el fil d'un d'aquests infernals invents que creuava TOT el passeig marítim, per on corria jo, i allà vaig anar... la caiguda va ser espectacular, però per sort tenc uns bons reflexes i vaig poder posar les mans a temps. I vos semblarà impossible, però encara esper les disculpes, ara, jo també els vag deleitar amb una de les meves mirades assassines al més pur estil pitbull.

I si, no sé què els passa a la majoria de "quatre potes peludes" que quan veuen un corredor o corredora els han de proporcionar demostracions d'amor amb babes incloses. Sincerament, senyors i senyores amos d'aquesta espècie, personalment no em calen aquestes mostres d'estima.

"Ho fa per jugar..." no gràcies! No en tenc cap de ganes de jugar, no veu que estic treguent el fetge per la boca, m'ha vist amb cara de voler jugar?...

"No fa res, és molt ximple" ximple?! Ja m'ho pens que ho deu ser, sinó esper que no li deixaria posar les seves potes damunt el meu cul...

"Tranquil·la! És molt tranquil"... Tranquil? Si és tranquil perquè no va al seu pas i no al meu?...

"No passis pena, no te farà res"... Res?! I per què m'està seguint i a vostè no li fa ni cas quan el crida?!...

No senyors i senyores, no s'equivoquin, no m'agrada que em persegueixin, si vull aumentar el ritme ja m'ho proposaré tota soleta sense presions ni amenaces, no vull llebres, vull tranquil·litat, és el meu moment del dia i no m'agrada gens que me l'espatllin. Ho havia de dir.

Per cert, un altre dia ja dedicaré un altre post a la moda de portar els gossos a la natura, també és un tema que donarà... l'altre dia a la cova dels coloms hi havia més éssers vius a quatre potes que a dues. És normal?...no anam bé.

Bones carreres i atenció amb els peluts i els que estan a l'altra costat de la corretja, poden ser molt pitjors...





31 de des. 2012

Sant Silvestre particular

Avui 31 de desembre de 2012, darrer dia de l'any, m'he aixecat amb la idea de córrer la meva Sant Silvestre particular. Havia de córrer la de Sant Lluís amb el meu amic Santi, però al final no va poder ser, així que he decidit acabar l'any de la millor manera... fent unes quantes gambades...

La cursa de Sant Silvestre és una cursa atlètica amb recorregut urbà que es fa en moltes ciutats el darrer dia de l'any. La primera cursa de Sant Silvestre que es va celebrar va ser a la ciutat brasilera de Sao Paulo l'any 1925, que entroncava amb una vella tradició francesa de curses nocturnes que es disputen la nit de cap d'any on els participants duen torxes per córrer.

La cursa es sol disputar el 31 de desembre a la tarda, tot  i que últimament hi ha molta varietat en quan als dies i als horaris, però la idea inicial és que sigui l'últim dia de l'any.

He escollit un recorregut que faig moltes vegades a l'any, aquest...
Han estat 10 km per despedir aquest 2012 que ha estat un gran any running, amb molts molts km a les cames, 0 lesions (estic tocant fusta...), on he corregut molts km tota sola, però també uns quants amb molt bona companyia, he corregut per asfalt, per terra, per damunt roques, pedres, arena... he patit, he disfrutat, m'he sentit molt bé i sobretot he xalat molt.

Esper i desig que aquest 2013 que està apunt de començar sigui igual o si tan voleu un poquet millor... que no quedi per demanar...

Salut i molts km!

14 de nov. 2012

Mitja Illa de Menorca

1 hora 56 minuts 4 segons és el que vaig fer de temps per fer els 21,097 km. Vaig baixar de les dues hores cosa a destacar si tenim en compte que no hi comptava i manco amb el "vendaval" que feia.

Amb el meu company de "viatge" Miquel Àngel Apesteguia
foto: Sandra Diaz
Es va aixecar el dia gris, amenaçant a pluja i amb un fort vent de nord que donava molta sensació de fred. Les condicions climatològiques, d'entrada no eren les millors, però el matí va anar millorant i vam arribar a veure el sol  i tot, açò si, el vent no va deixar de bufar sense donar-nos cap treva.

El recorregut va estar molt bé, descomptant la pujada considerable i a contra vent del port cap a Calan Busquets. Vam sortir de la Plaça del Born de Ciutadella, enfilant camí Sant Nicolau, passeig marítim, port, Calan Busquets, Sa Farola, passeig marítim de sa farola, tornar damunt les nostres passes cap al carrer Santa Bárbara, passant per Santa Clara, carrer seminari, carrer del Roser, la Catedral, ses Andrones, muradeta i Born una altra vegada, per tornar a començar...


pujada del port cap a Calan Busquets
fotos: Lolo Francesqui

L'ambient va ser fantàstic, molta participació tant a les curses populars, com a la10 K. Segons van dir hi havia uns 500 inscrits, però molta gent de Mallorca no va poder venir perquè el barco no va sortir del port per culpa del temporal.

ja arribant a la meta
fotos: Tonyi Coll

Jo vaig córrer amb el dorsal 339 i vaig quedar en la posició 245 de la general. La meva posició en la categoria F40 (la meva) va ser la cinquena de 7. I del total de dones, n'hi havia només 30, vaig quedar la 19.

Quan passava pel km 10 el meu rellotge em va marcar 0:55:56 i la mitjana de min/km em va sortir a 5:30. En definitiva vaig quedar molt satisfeta i molt contenta, m'ho vaig passar molt bé i em vaig sentir molt molt bé en tot moment. Puc dir que me va passar molt ràpit i em vaig divertir de valent. També puc dir que hi tornaré, de fet ja estic cercant altres curses on poder participar. Açò crea addicció! ja en van advertir...


foto: Lolo Francesqui

darrers metres...
foto: Tonyi Coll
Gràcies als fotògrafs pel reportatge!

A seguir trotant...
pensant en nous reptes...



27 d’oct. 2012

Mitja marató

Demà, la meva primera mitja marató...
ja vos explicaré... ;-)

el meu dorsal de la Mitja Marató Illa de Menorca


17 de set. 2012

Estiu a l'estil Murakami

Dia 29 de juny a les 24:15 hores vaig llegir les darreres frases del llibre "De que hablo cuando hablo de correr", assaig autobiogràfic d'un, per jo, dels millors escriptors de l'actualitat: Haruki Murakami

l'escriptor japonès 
Desprès de llegir Tokio blues; Kafka a la platja; Sputnik, mi amor; Al sur de la frontera al oeste del sol; Crónica del pajaro que da cuerda al mundo, ... va caure a les meves mans aquest llibre de l'escriptor nipó, on descriu les seves vivències i sensacions com a corredor, les seves experiències en entrenaments i carreres populars, la influència del running en la seva professió d'escriptor i els paralel·lismes entre les dues dedicacions.

portada del llibre
Haruki quan va fer la distància de 42.195 km d'Atenes a Marató

Crec que un bon resum de "De que hablo cuando hablo de correr" seria que Haruki Murakami explica el canvi vital que va representar per a ell, l'autodisciplina marcada per la voluntat de córrer.

I bé, a les 24:20 d'aquell divendres de començaments d'estiu, em vaig autoproposar un "joc": el juliol i l'agost havia de córrer 50 km cada setmana. Només podia descansar 2 dies a la setmana, per tant, havia de sortir a fer kilòmetres 5 dies a la setmana, el que representava o bé córrer 10 km cada dia o bé sabia que si un dia en feia 8, l'endemà m'en tocaven 12, o si un dia en feia 16, l'endemà en podia fer 4.

I a què ve aquest "autojoc"?... 

Murakami en el llibre descriu una "teoria" sobre els músculs que jo sempre he cregut com a certa, o al manco a jo personalment me funciona. És la teoria de no descansar més de dos dies seguits. Encara que el temps total dedicat a l'entrenament disminuexi, és la regla bàsica.

Els músculs són com animals de càrrega dotats de bona memòria. Si els vas carregant gradualment i amb molt de compte, els músculs es van adaptant de manera natural per a resistir la càrrega. Si els vas convencent a poc a poc acaben per dir "d'acord". Per descomptat que es necessita temps i si els sobrecarregues, es fan mal, però si te prens el teu temps, ells acaben tornant forts sense queixar-se massa. Però si deixes passar uns dies seguits sense fer-los treballar, automàticament pensen: "Com?" "Ja no ens hem d'esforçar?" "Uf, què bé!" i van baixant el llistó. Perquè als músculs també els agrada viure comodament, es relaxan i comencen a oblidar, van perdent el record de l'esforç.

Així que dilluns dia 2 de juliol, vaig començar el repte... i avui dia 17 de setembre puc dir que en dos mesos (juliol i agost) he corregut 450 km, ni un més ni un manco. 

I bé desprès de tants km afegits a les soles, fa un parell de setmanes vaig haver de canviar de vambes...
Vaig optar per unes Anima sana in corpore sano


Què? discretes no?!... és el que té comprar el dia que tens l'hormona de la felicitat disparada...



Ara me toca domar-les...
Bon començament de tardor! amb molts km!