22 d’ag. 2011

Ritme de conversa

Diuen que quan ets capaç de córrer durant 30 minuts fent conversa, estás preparat per començar a apretar la màquina.
Els meus començaments en açò del running es remonten a la meva època d'estudiant de pedagogia a Barcelona. Després de la ressaca dels jocs olímpics de Barcelona'92 vaig aterrar a aquesta meravellosa ciutat. Durant els dos primers anys vaig compartir pis amb 3 amigues, i amb una d'elles, na Maria, estudiant per aquells temps de magisteri educació física, ens vam enganxar a açò de córrer. Viviem a un lloc privilegiat de Barcelona, la falda de la muntanya de Montjuic, a un pis amb molt d'encant que havia estat d'un senyor esperantista i una modista (encara guard estris molt útils d'aquella magnífica casa). Però al que anava... perdonau, se m'en va l'olla... és que és una de les etapes més especials de la meva vida... Idò, amb na Maria, que per cert, ara s'ha passat a l'Spinning (un altre dia ja en rallarem...), anavem a córrer per Montjuic uns 45 minuts, tres / quatre dies per setmana, i record perfectament que ens passavem els 45', muntanya amunt muntanya avall, xerrant com a cotorres sense passar cap pena.

Tot açò, ja veis, simplement per justificar aquest post. Ara mateix no sé com comprovaria si puc mantenir una carrera a ritme de conversa, ja que sempre, surt a córrer tota sola. Un dia hauré de provar de fer un monòleg. Açò si, hauré de sortir a córrer de bon matí si no vull merèixer una fama que seria del tot injusta...

Aquests dies com que tenia temps (he estat de vacances!!!), he aprofitat per fer tirades més llargues, he anat bastant per la carretera que va de Ciutadella a Cala Morell. 11 km, 58'.



Torre d'en Quart. carretera d'Algaiarens / Cala Morell



vista de Cala Morell
  Bona carrera i bona conversa!

1 d’ag. 2011

Carreres de bon matí


Durant el ja passat mes de juliol, m'he aixecat a les 6 del matí per anar a córrer. I tot i que la motivació per aixecar-se a les 6 ha de ser important, he de reconèixer que no m'ha costat massa esforç. És més, m'ha agradat bastant. Primer perquè comences el dia amb un punt de satisfacció personal (feina feta), segon perquè veus sortir el sol (sortir a córrer també pot tenir un punt romàntic...), tercer perquè els carrers estan pràcticament buits (no te sents tan observada), quart perquè no fa tanta calor (a l'estiu és d'agrair), cinquè perquè trobes cada dia a la mateixa gent i t'arriba a fer gràcia anar pensant... "ara me creuaré amb aquell que treu el ca", "ara amb aquelles dues que rallen més ràpit que caminen", "ara amb aquell que treu les taules i cadires a la terrassa", "ara amb aquelles vestides d'uniforme que esperen el bus per pujar a fer feina", ... "na Susana i na Teresa que també van a córrer" ;) , "la qui comença el dia anant a fer una nedadeta a Sa platja gran" (bona manera de començar el dia), "el qui ja ve de dur el pa" (la familia no es queixarà...), i tota la gent que va a caminar, que no és poca. El meu recorregut a aquestes hores del matí passa per tot el passeig marítim de Ciutadella

"Passeig marítim de Ciutadella" 


"Castell de Sant Nicolau. a s'arribada des port de Ciutadella"



"Barcos fondejats a s'entrada de sa Platja gran. al fons es pot veure es nou, polèmic i qüestionat dic exterior"

 En total uns 40 mínuts de carrera, 10 mínuts d'estiraments, dutxa i cap a Maó a currar.

A jo m'agrada saludar a la gent que me vaig creuant, crec que és un bon costum que tenim la gent de poble, que no hauriem de perdre. Ho dic perquè aquests dies he notat que a la gent en general li costa. No sé si és perquè pensen que talvegada te pots ofegar (quan te veuen tota suada i respirant tot l'aire del món) o perquè amb aquelles condicions no pots ni pensar en saludar... no ho sé,  la qüestió és que en general ha costat que la gent que me creuava caminant (fent la seva sessió diària d'exercici) me saludés. Però ho he aconseguit, aquests darrers dies quan me veien d'enfora, moltes (la majoria de caminants són dones d'una mitjana d'edat de 55 anys) ja s'aturaven de rallar i tot, per retornar-me el "bon dia".

Però aquest mes "els caminadors/es" no han estat les úniques "amistats" que he fet. Aquest passat cap de setmana, he sortit a córrer per la carretera de Cala Morell. Uns 50 mínuts de carrera. I mirau quins amics més simpatics que he fet...



També me saludaven... a la seva manera...

27 de jul. 2011

L'important és al cap

Fa temps vaig "descobrir" a Julián Bernal. Aquest home va començar a còrrer als 78 anys i ho va fer fins els 91, amb més de 700 carreres a les seves cames. No havia fet esport mai, però correns disfrutava com un fillet. Es pot dir que va morir amb les vambes posades.

La clau per córrer no és als peus, sino al cap. Tant per arribar el primer i batre una marca com per fer una marató. Agafar "fondo" és qüestió de paciència (la mare de la ciència, diuen...), perquè que jo sapi, Karate Kid, no va fer el seu espectacular salt de la "grulla" en el seu primer dia d'entrenament. Abans, el senyor Miyagi li va fer fer "dar cera, pulir cera" fins a quedar enfartat.

Ara podriem dir algu així com... "posa un senyor Miyagi a la teva vida", però no és el cas. Jo no tenc cap Sr. Miyagi a la meva vida, tot i que hi ha dies que ja m'agradaria... així que he d'apostar pel meu cap. Si el cap ho vol, les cames poden, i no hi ha exemple més clar que el córrer una marató, un altre dia ja en rallarem, però qui acaba una marató és perquè quan les cames i els pulmons te diuen prou! l'únic que te pot salvar és el teu cap. És el poder de la ment... el cap ha d'agafar el relleu a les cames i seguir fins arribar.

25 de jul. 2011

Preparats, llestos, bloc!

Comença aquí i ara l'aventura de contar en el ciberespai el que suposa disparar i córrer. Disparar sempre amb una càmera fotogràfica, evidentment!, som pacifista i me consider una persona pacífica.

L'idea que un dia se me va passar pel cap és ajuntar en un mateix bloc (finalment van ser dos...) dues aficions: la fotografia i el "running". Els qui me coneixen saben que sempre duc una càmera al damunt, me sap greu, no puc fer de manco i som conscient que a vegades som molt cansada... m'agrada mirar ses coses a través des meu "tercer ull" (http://tercerullnataliamoll.blogspot.com/), no és que tengui cap ull al front o al clotell (encara que hi ha vegades que els meus fills s'ho pensen...), simplement és un foradet d'una Nikon D70. Quan al running és un "vici" al que, ara fa més o manco un any m'he tornat a "enganxar".

L'idea és poder explicar coses que me passen pel cap quan surt a córrer. L'únic problema és que són dues aficions del tot incompatibles. Quan surt a córrer sempre hi ha algún moment que pens... "si ara dugués sa càmera..." i quan estic fent fotos, sobretot de paisatge, me dic... "com m'agradaria córrer per aquí", bé, com veis he "casat" dues coses que en principi sembla que duen el camí de separació imminent, però amb açò de les parelles mai se sap... no vos ha passat mai allò (molt lleig, per altra banda) de dir: "aquests dos no duren ni un mes junts..." i al final deixen a tothom ben fotut i aguanten com dos campions de la vida en parella, ni que sigui per fer callar a les "amistats" desconfiades. Idò ho provarem, tot i que les relacions de tres són difícils, o açò diuen... ja vos aniré contant...